dijous, 7 d’agost de 2008

Contra la parella

Quan el poder aconsegueix reproduir-se en els nostres gestos més íntims, no hi ha possibilitat d'escapatòria. La nostra vida queda llavors truncada des de l'arrel. No podem destruir el poder sense construir-nos en el mateix procés com a éssers lliures que s'expandeixen els uns amb els altres. Desmuntant el vell principi cristià “la teva llibertat s'acaba on comença la de l'altre”, afirmo que la teva llibertat i la meva llibertat s'expandeixen conjuntament.
Aquí ens topem amb les idees que vertebren les nostres relacions: l'amor, el sexe, la llibertat, la parella, etc. Més que no pas idees, idealitzacions sobre les que el sistema publicitari del poder s'obstina en manipular, promoure i transferir universalment als cervells dels consumidors de la societat de l'espectacle. Costa de creure que tots aquests esforços no tinguin uns propòsits determinats. Tot aquest bombardeig publicitari no és un simple joc innocent. A què es deu aquesta obstinació en exaltar la parella per sobre de les modernes adaptacions com ara les parelles de fet o les parelles homosexuals? Doncs perquè la parella és fonamentalment una institució político-econòmica i policial. Es sustenta en un projecte econòmic per a tota la vida. Des de que s'institucionalitza com a tal, es comença a exercitar la mentalitat policial que caracteritza al company/a, adoptant el paper de censor dels comportaments que puguin fer perillar l'estabilitat econòmica. El desig i el risc es converteixen en fantasmes de si mateixos.

Podríem pensar que sols es tracta de la castració de la nostra sexualitat, de la passió engabiada en un sol llit, de reproducció responsable, i que aquest és l'únic preu que paguen els carcellers. Però la seva castració va molt més enllà. Es tracta del poder convivint en l'intimitat de les relacions, despersonalitzant, uniformant, interioritzant la necessitat compulsiva de consumir amor, institucionalitzant l'esclavitud. El poder vol transformar els éssers desitjants en éssers malaltissos, dependents, possessius. La monopolització de l'afecte, les atencions i les bromes de l'altre/a el/la converteixen en la nostra parella. Li poden donar mil noms a aquest contracte, pot adoptar mil noves variants que li donguin color, però en realitat, la parella està allà on dos es converteixen en un i deixen de ser persones per esclavitzar-se l'un a l'altre. Un pel seu valor de consum—satisfacció? I l'altre aixafat pel seu propi paper. La fidelitat a aquest contracte és un crim contra l'humanitat. La parella és la presó dels desitjos de la solidaritat, i suport mutu, de les aspiracions de canviar aquest món definitivament. És el model de família elegit per segles de patriarcat i compleix la seva funció.
I els fills? Els fills són aquells éssers sacrificats en l'altar dels petits compromisos; la futura extensió de la parella; la perpetuació en el temps del projecte econòmic; obscur desig de “la permanència” en la memòria i la futura esperança de que la vida hagi valgut la pena. Perquè hem de protegir-los cristianament de la tràgica tensió, del conflicte permanent que existeix entre la complexitat dels nostres desitjos i els seus, i la simplicitat de les normes socials imposades? Solucionarem alguna cosa respectant les normes dels vells, sufocant les nostres aspiracions de felicitat, aplaçant-les. Els seus sentits i els seus sentiments són maltractats, coaccionats des de petits, tal i com ho foren els nostres, per adaptar-los rígidament a allò que ha de ser un home o una dona i la parella. Aquí ja no es discuteix res, tan bon punt perceben el que han de percebre i senten el que han de sentir, ja no hi ha més realitat, no hi ha altra possibilitat que aquest horrible món. Després de la parella queda un reguerol de vides frustrades, de pensaments avortats, d'esquerdes que s'embussen per les obligacions dels petits compromisos.
La destrucció del poder implica la destrucció de totes les institucions creades pel mateix, inclosa la parella. És necessari revolucionar la nostra forma de pensar i actuar, però també de sentir. No n'hi ha prou amb reivindicar únicament l'amor lliure, no es tracta únicament de creure o no creure en la fidelitat, com qui creu o no creu en Déu. Atacar l'institució de la parella és un clar acte d'apologia de la vida, d'afirmació del propi individu com a ésser lliure, com a ésser desitjant, a partir d'aquí s'obren infinits camins per recórrer.
Plenilunio núm. 19