Material teòric per a les jornades queer d'Alcoi

12,13 i 14 de setembre de 2008

dilluns, 8 de setembre de 2008

Moviment queer vs. moviment GLBT

L'intenció d'aquest debat es la de confrontar i avaluar els pros i els contres de dues estratègies polítiques diferents: una és la lluita per l'alliberament "GLBT" (gai, lesbic, bisxual i transexual) i l'altra és la del moviment queer. No es tracta de que un moviment intenti combatre o reduir l'altre. Els dos tipus de lluita poden ser complementaris i convergir en molts punts, però en d'altres, xoquen. El més evident és el que fa referència a identitats sexuals. Tenim dues opcions: o utilitzar una identitat sexual com a identitat de lluita política i social, o lluitar contra les identitats sexuals imposades socialment.
També fora bo de contextualitzar les dues lluites en el moment actual i en el territori on ens trobem, tot fent un repàs a la trajectòria històrica dels dos moviments.

Hem trobat aquest post en un blog, que ens pot aportar un altre punt de vista respecte al debat: http://chirvi.blog.com/3801326/



Fragment de l'article "Identidad" de Paco Vidarte


Existen múltiples combinaciones de uno y otro paradigma, vinculando la igualdad y la orientación o la diferencia y la opción sexual, así como el discurso, del que hasta ahora no hemos hablado, que propone abiertamente la disolución de todas las categorías y etiquetas. Dicho discurso ha existido desde siempre pero se ha visto reactivado como reacción contra la polémica que venimos exponiendo, en parte por estar en completo desacuerdo con el postulado de la identidad homosexual desde el esencialismo o el constructivismo, en parte por hastío y por no tener nada mejor que ofrecer. Las críticas de quienes defienden la disolución de las categorías sexuales frente a la defensa de una identidad homosexual como esencia o como proyecto político suelen estar dirigidas contra los postulados esencialistas y en esto se solapan con el constructivismo. Pero las objeciones más interesantes son las que se centran en lo que el discurso identitario pueda tener paradójicamente de discriminador queriendo ser una opción liberadora. Postular una identidad homosexual, unos rasgos comunes, unas afinidades, por muy débiles y fluctuantes que sean, puede implicar el establecimiento y la consolidación de un “canon”, de un “modelo” de homosexual en el que quizás no quepan las innumerables diferencias que representa cada sujeto en particular. La identidad gay y lésbica puede resultar, a juicio de esta opinión, peligrosametne homogeneizadora. El proyecto identitario, en efecto, requiere de una “educación” de todos sus partidarios y hacerles pasar por el aro de la identidad, interfiriendo en sus opciones y hábitos sexuales. Ser partícipe de la identidad homosexual tiene como requisito indispensable un “aprendizaje” y un “entrenamiento” para llegar a ser un gay o una lesbiana comprometidos y políticamente activos. Por otra parte, cabe señalar que ello es así en cualquier otra asociación, club o colectivo deportivo, cultural, sindical o de lo que se quiera. La insistencia en la identidad puede acarrear, además, una cierta automarginación del resto de la sociedad y la reclusión en el propio gueto. Asimismo, continúan argumentando quienes postulan por la disolución de las categorías, insistir en la propia diferencia, tal vez implique facilitar la estigmatización y el etiquetado desde fuera, lo que, a su vez, puede generar una heterofobia como contrapartida.
No debemos ni podemos ocultar nuestro rechazo a estas insustanciales críticas que se caen por su propia inconsistencia. Si ser de determinado equipo de fútbol o de un partido político en especial no genera automarginación, no vemos por qué habría de ser automarginador declararse gay o lesbiana. La marginación más bien procede de fuera. Y para evitar la estigmatización y la discriminación, la solución no está en no declararse homosexual y volver al armario, sino en luchar para que las cosas cambien un poco. Plantear como tarea política inmediata para los gays y lesbianas la disolución de las categorías y la renuncia a la identidad es una propuesta que no se sostiene. Para empezar, sin identidad y con todas las categorías disueltas, nos quedamos sin fuerza política ¿En virtud de qué nos agruparíamos si todos somos individuos no agrupables bajo categoría alguna?, ¿estamos hablando de una lucha unipersonal? Eso poco o nada tiene que ver con la política y menos con resultados.
La identidad es la única forma de resistencia colectiva y la única forma de poder establecer un frente común. Salvo sea decir que todo lo que se ha conseguido en lo referente a derechos y libertades ha sido aportación de los colectivos que, en su momento, apostaron por la identidad. Disolver las categorías es reducir la homosexualidad de nuevo a la esfera de lo privado, íntimo y personal. Y la homofobia institucionalizada y social se disgrega entonces en actos vandálicos aislados contra individuos: la disolución de categorías lo único que consigue es disfrazar la represión, la discriminación y la homofobia de ataques esporádicos contra sujetos individuales que nada tienen que ver entre sí. Creemos además que este postulado peca gravemente de insolidaridad y egoísmo y nace de los estratos más favorecidos y privilegiados de la sociedad a los que les resulta muy fácil tener prácticas de tipo homosexual sin considerarse por ello gays o lesbianas, pues jamás sufrirán las consecuencias de serlo al estar blindados económica y socialmente contra cualquier forma de discriminación. La disolución de las categorías parece convenir sospechosamente a la burguesía más acomodada, que se permite las relaciones sexuales con personas del mismo sexo como un entretenimiento de lujo.
En fin, quizás lo más grave de este planteamiento sea lo atractivo que pueda resultar por lo que tiene de promesa de un mundo perfecto y feliz. Todos estamos de acuerdo que en un mundo perfecto nadie necesitaría agruparse para luchar contra quienes quieren pisotearlo. El problema es que ese mundo no ha llegado ni llegará nunca y sólo una mente delincuente puede promover la creencia de que ese mundo perfecto es el que vivimos hoy en día, sin categorías, sin agresiones, sin discriminación, sin homosexuales, sin heterosexuales, sin blancos ni negros enfrentados. En el trasfondo de esta postura se esconde una falacia: las cosas no deberían ser así, luego no son así. El problema es que sí lo son y mientras tanto hay que hacer algo aparte de ser apóstoles del mundo feliz. Como decía la cita que encabeza este capítulo: no sé por qué hay homosexuales con lo bien que vivimos los heterosexuales. No sé por qué existe la identidad homosexual con lo bien que viviríamos sin identidades.

Paco Vidarte

AGenere, El genere i el pensament llibertari

A-género

Propongo una reflexión sobre la categorización a la que se nos somete desde el nacimiento y cómo de ella depende nuestro desarrollo. Vivimos dentro de un orden patriarcal a nivel mundial, con matices en los órdenes económico-sociales pero todos ellos sustentados en pilares patriarcales claros. La característica fundamental de este régimen es el binarismo que aplica a todo el entramado social : se trata de jerarquizar según opuestos, que según nos hacen creer se complementan ,y suponen una estratificación basada en una superioridad moral-física-biológica según el elemento de que se trate. En el tema del sexo y el género funciona de igual modo. Se establecen dos categorías basadas en definiciones biológicas :hombre y mujer, y a cada una se le adscriben unas características que se pretenden universales para ese grupo. Este determinismo biologicista basado en prejuicios fue desenmascarado por las primeras feministas que se dieron cuenta que mediante la educación se condicionaba la forma en que l@s individu@s se desarrollaban. Muchos son los feminismos existentes y amplias las discusiones sobre los términos sexo/género, pero en lo que si hay coincidencia es que el género es un constructo social elaborado a conciencia para conseguir una sumisión naturalizada de la mitad de la población a la otra mitad. El sexo incluye unas características genitales y cromosómicas, y el género una definición de comportamientos y actitudes propios del sexo al que pertenecen. Una vez establecido, este eje de dominación servirá de referente para todos cuantos existen. Desde todas las esferas sociocultarales desde donde se fabrican los referentes sexistas (mitos, leyendas, cuentos, libros de texto, medios de comunicación, arte, filosofía, política…)se establece claramente el binomio hombre/mujer donde los hombres ocupan el lugar de la supremacía. La feministas en los años 70 empiezan a conjugar junto con la diferenciación sexo/género otras variables que constituyen también dominación : clase, étnia, opción sexual. En estos años las lesbianas reclaman su lugar en los estudios de género y en la calle, a nivel teórico y a nivel social. En Francia y en los países anglosajones comienzan a organizarse y a plantear un nuevo reto al feminismo: no todas las mujeres somos iguales, no compartimos las mismas afinidades políticas ni sociales. Se empieza aquí a hablar de feminismos en plural. Este punto supone la base de la teoría queer. Se plantea que el binarismo es demasiado excluyente y se comienzan a proponer nuevas categorías de identidades personales. Monique Wittig, militante, poetisa y ensayista queer afirmó : “las lesbianas no somos mujeres”. Esta afirmación causó gran conmoción, y le siguieron abundantes debates al respecto. Monique reivindicaba que la categoría de mujer, establecida por el patriarcado en la sociedad capitalista le era totalmente ajena, a ella y a todas las lesbianas, dado que surge en el marco del discurso heterocentrado. Esta crítica y reflexión llevó al pensamiento feminista, a los diferentes feminismos a incluir en sus reflexiones el eje de la sexualidad no heterosexual. Se planteaba como nuevo no sólo de discriminación sino identitario, al mismo tiempo que se ahondaba en el discurso del poder que supuraba la distinción binaria de género varón/mujer.
En este punto arrancan la/s teoría/s queer :simplificando mucho se podría decir que se trata de reapropiarse del insulto que recibían gays y lesbianas cuando eran tildad@s de rar@s, pero ahora se resignifica , es decir, se define desde las personas mismas a las que alude el término. Esto deriva de la teoría de Foucault y su concepto de poder :un mecanismo que construye o forma aquello que quiere dominar. La teoría y la práctica queer afirma que la identidad no es una esencia sino un continuo. Hacen esta pregunta .¿ POR QUÉ EL MUNDO ESTÁ DIVIDO SÓLO EN DOS SEXOS?.Algunos sexólog@s consideran que existen cinco sexos en nuestra sociedad occidental, sí sexos, no géneros, es decir, cinco modalidades de combinaciones genitales –cromosómicas diferentes. ¿qué se hace con aquellas personas que no encajan en el molde de hombre o mujer?. Se las mutila, se las transforma para que quepan en uno u otro molde, mucho antes de que puedan decidir, elegir por sí mismas si quieren someterse al binarismo patriarcal. La teoría queer denuncia estas prácticas quirúrgicas en bebés y el resto de prácticas sociales que van encaminando a cada sexo a formar un género : hay que demostrar continuamente a que grupo nos adscribimos a base de roles, imagen, actitudes.
Según el breve resumen que he hecho se puede ver que la mayor novedad de la teoría queer es plantear que tanto el género como el sexo son constructor sociales, no sólo el género como habían denunciado y analizado las feministas. La teoría queer es definida como el goce de la inventiva y la creatividad perpetua. Me parece muy interesante el análisis que hace del poder, tomado de Foucault, mostrando que el poder es una relación dinámica que opera en todos los niveles del entramado social, también a nivel microsocial, por lo que para acabar con él es necesaria una lucha transversal en diferentes frentes, incluyendo las propias vidas, las propias convicciones, ya que hay que analizar de donde proviene el que actuemos como lo hacemos, de donde ha surgido nuestra identidad.
La teoría queer nos propone que para cualquier actuación emancipatoria, el primer acto de subversión ha de ser escapar de la matriz heterosexual, es decir, analizar nuestra identidad y los referentes que la formaron. Una cita de Foucault “ Las relaciones que debemos trabar con nosotr@s mism@s no son de identidad, sino más bien de diferenciación, creación e innovación. Es un fastidio ser siempre el mismo.”. Esta frase choca con todo lo que nos han enseñado que debíamos aspirar a ser : labrarnos un yo fuerte y seguro para luchar contra viento y marea…….y resulta que pensando y pensando nos damos cuenta que el principal enemig@ l@ tenemos en casa….la cárcel de nuestra programación mental, de la que nos creemos libres una vez desentrañados ciertos aspectos políticos y culturales del capitalismo. Ahora toca analizar cuántas elecciones hemos hecho dentro de dinámicas binarias de elección. Toca ahora ver más allá de esas categorizaciones y crearnosy recrearnos de nuevo.
En este punto, una vez estudiados ciertos aspectos de la teoría queer , y tras muchos años de lucha y pensamiento feminista yo propongo:
PASO 1: estudiemos los mecanismos de poder patriarcal que generan los conceptos de sexo y género y como se aplican a todo el entramado social.
PASO 2 : analicemos como estas constricciones sociales nos han aprisionado a nivel personal y nos han conducido a ser quienes somos ¿QUÉ HAY DEL PATRIARCO EN MÍ?
PASO 3: eliminemos todo residuo de parámetros de sexo/género para conocernos a nosotr@s mism@s, y planteemonos :¿HE DE DEFINIRME? ¿TENGO REALMENTE ESA NECESIDAD? ¿NECESITO DE MÁS CATEGORÍAS DE GÉNERO…O NO NECESITO NINGUNA?
PASO 4: me leo los libros de Casilda Rodrigañez y me entrego al PLACER, así, con mayúsculas.
A-género supone pués, el firme rechazo a la organización social sexista y genérica, y además implica una actitud de análisis y lucha contra los mecanismos que producen sistemas binarios de elección identitaria. No es suficiente con afirmarse queer, desde mi perspectiva la via libertaria pasa por la lucha destructora de todo ese engranaje .

No se quién soy….pero cada vez tengo más claro quien no soy y lo que del patriarcado queda en mi. Estoy en fase expulsiva de toda esa mierda.
Un saludo a tod@s

dissabte, 9 d’agost de 2008

Sobre la sexualitat

Què és la sexualitat?

La sexualitat és el conjunt de construccions socials que s'han fet all llarg de l'història sobre el sexe. El sexe, tal com ho entenem, té dues variants, sexe biològic i que respon a diferències gonadals i hormonals bàsicament, i per altra banda, el sexe com a acte de satisfacció de plaers (mutus o propis/personals) i alliberador de tensions.

Tenint en compte que aquestes són pràcticament les úniques diferències entre sexes biològics, tot la resta és una construcció social i històrica que bàsicament serveix per mantenir la jerarquia entre ells. Per tant, tot el que no és innat a les característiques que diferencien (no confronten) a ambdós sexes, són rols de gènere i variacions individuals que hagi sofert cada sexe en l'evolució històrica. Tota construcció social al voltant dels sexes (els rols i les característiques) pertanyen al camp de la masculinitat i la feminitat, no com a valors bons o dolents sinó, més aviat, com a valors i situacions generadores d'opressors i oprimides (generalment).

El sexe com a acte és el conjunt de pràctiques sexuals que mantingui cada persona amb si mateixa i/o amb altre/s ésser/s viu/s, les relacions de la qual podran donar-se en distintes situacions i llocs, així com amb o sense objectes, etc... per a ampliar l'estimulació i experimentar noves sensacions.
La sexualitat, per tant, és un concepte ampli en el qual no hi caben reduccionismes. S'hi inclouen factors psicològics, físics i socials, i aquests últims podran condicionar o potenciar els altres dos factors anteriors.


Quina sexualitat vivim? (anàlisi de la realitat)

En l'evolució històrica de la societat occidental la sexualitat ha estat condicionada pel patriarcat i la religió imperant. En els últims temps, a aquestes dos condicionaments previs, se li ha unit la del mercat.

Tot això ha derivat en una sexualitat reduïda a la parella heterosexual (heterocentrisme); en una relació basada en el coitocentrisme, en el falocentrisme (Doncs el dret o capacitat de la dona a sentir ha estat qüestionat durant molt de temps), en la monogàmia i, fins i tot avui en dia, enfocada a la reproducció. El fet de reduir les múltiples sexualitats a una de sola i de determinada manera, ha fet que les persones no hagin pogut actuar de forma lliure en l'elecció de les seves pràctiques, desitjos,gustos, fantasies, etc.

L'educació sexual, tant social com institucional, ha estat feta des d'una base negativa, basada en pors, riscos i tabús. Des de sempre s'ha ensenyat el temor l'embaràs, a la infidelitat, a les malalties, etc. Sobretot a les dones: en el cas de l'embaràs estava i segueix estant mal vist fora del matrimoni (pitjor en cas d'avortament) i dintre d'ell tot el contrari, el no tenir fills/es fa que no es compleixi una de les missions del matrimoni i al reduir la sexualitat de la dona al mer tràmit de quedar-se embarassada se li priva del plaer.

Respecte a l'infidelitat, en el cas de les dones estava totalment prohibit, però amb els homes es practicava una doble moral.

La por a les malalties de transmissió sexual era un motiu més per tal de retardar les relacions sexuals. Les pràctiques sexuals que no fossin la penetració vaginal eren vistes com a perversions o indecents, i també s'associaven a les malalties, privant així a les persones de l'oportunitat de gaudir del seu propi cos i del de les altres.

Avui en dia no han canviat gaire aquests aspectes, i l'educació sexual segueix estant enfocada a la parella monogàmica, a la reproducció i a l'ús del condó en la penetració per a evitar el contagi del SIDA (obviant la resta de malalties de transmissió sexual) i l'embaràs. D'aquesta manera, se segueix deixant de costat l'ensenyar o mostrar la capacitat del cos humà de donar i rebre plaer. Tot i que recentment s'ha començat a parlar d'homosexualitat, se segueix tractant aquesta opció com a diferent i fora de l'establert.





Quina sexualitat volem? (construcció d'una nova sexualitat)

Una nova visió sobre la sexualitat exigeix, en principi, enderrocar certs tabús i desacralitzar certes paraules (en el seu ús) i algunes actituds. La persona neix sexuada i per tant és sexual; la posterior sexualitat és, tota ella, una construcció social, i ja que ho és, intentem que sigui el més lliure possible, sense tabús, tractant-la amb naturalitat i basant-la en el respecte mutu de les persones i en l'assertivitat.

Perquè això sigui un fet i deixi de ser una utopia o teoria, hauríem de treballar les actituds de les persones, les seves pors, l'asertivitat en qualsevol tipus de relació interpersonal, etc... Hi ha molta feina per fer; feina de reeducació per a unes i aprenentatge per a unes altres.

Volem el privilegi d'imaginar més enllà d'una mare, un pare i dos fills.Amb això no volem dir que les persones no puguin escollir la parella monogàmica com a àmbit de convivència, ni l'heterosexualitat com a opció sexual. No volem imposar res; però igualment, veiem necessari que altres formes de vivència sexual o convivència siguin igualment legítimes, no perquè s'institucionalitzin sinó pel simple fet d'existir.

Així doncs, la sexualitat que proposem té una sola regla: qualsevol relació convivencial i/o sexual haurà de basar-se en el respecte, l'igualtat i l'assertivitat.

Respecte a l'opció sexual de cada persona, el nostre objectiu és arribar a una NO classificació sexual, és a dir, que les persones no hàgim d'etiquetar-nos o encasellar-nos dintre de cap definició sexual (heterosexualitat, homosexualitat, bisexualitat, etc.) existent i/o imposada. Creiem que quan existeix una classificació o un etiquetaje de persones també hi ha una jerarquització d'aquestes. En totes lesjerarquies sempre existeix una discriminació, ja que es pressiona a una part per a mantenir-la en el lloc que interessa. Per no parlar dels avantatges que implica per al mercat els rols, estereotips, etc... que s'espera d'aquestes persones.

Sabem que encara existeix molta gent que no està conscienciada, i que viu en una sexualitat reprimida pel sistema, per la qual cosa, calar aquest discurs en el carrer no serà gens fàcil. Tot i que aquest sigui el nostre objectiu, amb determinades persones (homòfobes, nècies...) potser hàgim de revindicar la nostra opció sexual, perquè comprenguinque hi ha diferents realitats tan vàlides com la tradicional. Així, tan bon punt s'hagi superat el discurs anterior es podrà anar introduint la nostra postura de NO classificació.

No acceptem el sistema de sexe- identitat sexual-gènere imposat ja que anul·la la llibertat de les persones i la seva autonomia. El fet de la no-classificació parteix de que no considerem vàlid un sistema imposat per uns interessos determinats (de mercat, polítics, etc...); així doncs, nosaltres tampoc volem imposar una nova sexualitat, ni pretenem que tot el món visqui la sexualitat tal i com diem; ni tan sols intentem convèncer a ningú d'aquesta idea, sinó que pretenem que les persones puguin escolli el fet de classificar-se o no. Nosaltres no ho creiem necessari.

Tenint en compte les claus en les quals hem basat qualsevol relació sexual i que en la sexualitat en la qual creiem és aquella que s'allunya del coitcentrismo, de l'heterocentrisme i del falocentrisme, en el nostre discurs les mal denominades parafilies(ja que nosaltres no entraríem a classificar-les) no tenen una connotació negativa. Aquest tipus de desitjos, fantasies i actes sol són un conjunt de sentiments erotofílics de persones que s'expressen en llibertat; i com que respectem la llibertat de les persones, també assumim com a positius aquest tipus de desitjos, fantasies i pràctiques o actes.


Com arribar a una nova visió de la sexualitat?

L'evolució històrica del concepte de sexualitat i gènere ens ha dut fins a la percepció que tenim actualment d'aquests dos. En la societat institucionalitzada al voltant dels valors tradicionals en la qual vam viure no hi té cabuda el nostre discurs deconstructor de la vigent sexualitat. Entenem que l'educació i l'aprenentatge són els mitjans per a assolir una societat de persones lliures i autònomes.

Avui en dia, moltes persones no estan preparades per a ser lliures a causa del sistema en el qual es veuen immerses. Per això creiem que primer caldrà fer amb elles un treball de conscienciació de la realitat en la qual viuen, i així poder replantejar-se-la i actuar en conseqüència. D'igual manera, i seguit a aquest treball, l'educació primerenca i posterior aprenentatge prendran protagonisme, sent aquestes les vies per les quals es formaran persones de consciència crítica i valors igualitaristes, capaços de viure les seves relacions i la seva sexualitat d'una manera positiva.

Queer Ekintza (06/01/2006)

divendres, 8 d’agost de 2008

Més enllà del feminisme, més enllà del gènere

La sexualitat és una expressió essencial dels desitjos i les passions individuals, de la flama que pot encendre tant l'amor com la revolta. Així doncs, pot ser una força important dels desitjos de cadascú de nosaltres, que pot alçar-nos més enllà de la massa com a éssers únics i indomables. El gènere per altra banda, és un intermediari construït per l'ordre social per a inhibir l'energia sexual, enclaustrar-la i limitar-la, direccionant-la cap a la reproducció d'aquest ordre de dominació i submissió. D'aquesta manera es converteix en un impediment de l'intent de decidir lliurement com volem viure i relacionar-nos. Tot i així, fins a ara, a l'home se li ha concedit major llibertat per a fer valdre la seua voluntat dins d'aquests rols que no pas a la dona, el que explica de forma bastant raonable perquè hi ha més anarquistes, revolucionaris i gent que actua fora de la legalitat que són homes i no dones. Les dones que han estat fortes, que s'han rebel·lat ho han estat perquè han sobrepassat la seua feminitat.

Lamentablement, el feminisme que va sorgir en els 60, no va prosperar en el desenvolupament d'una anàlisi profunda de la naturalesa de la dominació en la seua totalitat i del paper jugat pel gènere en la seua reproducció. Un moviment que va aparèixer davant la necessitat d'alliberar-nos dels rols de gènere per a ser així individus complets i autosuficients, va ser transformat en una especialització igual que la major part de les lluites parcials de l'època. Garantint d'aquesta manera la impossibilitat de portar a terme una anàlisi global dins d'aquest context.

Aquesta especialització és el feminisme actual. El seu objectiu, no era tant l'alliberament de la dona com a individualitat, dels límits imposats pels rols assignats al seu gènere, com l'alliberament de la "dona" com a categoria social. Al costat de les corrents polítiques principals, aquest projecte va consistir a obtenir drets, reconeixement i protecció per a les dones com a categoria social, reconeguda conforme a la legislació. En teoria, el feminisme radical es va moure més enllà de la legalitat amb l'objectiu d'alliberar a les dones com a categoria social, de la dominació masculina. Però malgrat les diferències en el mètode i la teoria, la practica del feminisme liberal (burgès, principal) i el feminisme radical sovint són coincidents. Açò no és una casualitat.

L'especialització del feminisme radical consisteix en centrar-se per complet en els sofriments de la dona a les mans de l'home. Si aquesta catalogació arribés a ser completada, l'especialització no seria durant més temps necessària i hauria arribat el moment de traslladar-se mes allà de la llista d'ofenses sofertes, cap a un intent real i actual d'analitzar la naturalesa de l'opressió de la dona en aquesta societat, i portar a terme accions reals i molt meditades per a acabar amb aquesta opressió. Així que el manteniment d'aquesta especialització requereix que les feministes ampliïn aquest catàleg fins l'infinit, inclòs fins al punt de donar explicacions per les accions opressives portades a terme per dones en llocs de poder, com a expressions de poder patriarcal, i així d'aquesta manera alliberaria a aquestes dones de les responsabilitats de les seues accions. Qualsevol anàlisi seriosa de les complexes relacions de dominació, com ara les que existeixen actualment, és deixat de banda a favor d'una ideologia en la qual l'home domina i la dona és la víctima d'aquesta dominació.

Però la creació d'una identitat sobre la base de la pròpia opressió, sobre la victimització patida, no proporciona força o independència. En lloc d'açò crea una necessitat de protecció i seguretat que eclipsa el desig de llibertat i independència. En termes teòrics i psicològics, una abstracta i universal "germanor femenina" pot trobar aquesta necessitat, però per tal de subministrar una base per a aquesta germanor, de "feminitat mística", la qual va ser exposada en els anys 60 com una construcció cultural que donava suport a la dominació masculina, és reviscuda en la forma d'espiritualitat de la dona, culte a la deessa i una varietat d'altres ideologies feministes. L'intent d'alliberar a la dona com a categoria social arriba a la seua apoteosis en la recreació dels rols del gènere femení en el nom d'una elusiva solidaritat de gènere. El fet que moltes feministes radicals hagen recorregut a policies, tribunals, i altres programes estatals de protecció de les dones (imitant així al feminisme burgès.) només serveix per a subratllar la falsa naturalesa de la "germanor" que proclamen. Tot i que hi ha hagut intents de moure's més enllà d'aquests límits dins del context del feminisme, aquesta especialització ha estat la seua millor definició al llarg de tres dècades. En la forma en la qual ha estat practicada, ha fallat al presentar un desafiament revolucionari tant contra el gènere com contra la dominació. El projecte anarquista d'alliberament global ens crida a moure'ns més enllà d'aquests límits fins al punt d'atacar al gènere en si mateix, amb l'objectiu de convertir-nos en éssers complets, definibles no com a un conglomerat d'identitats socials, sinó com a individus únics i complets.

És un estereotip i un error afirmar que els homes i les dones han patit iguals opressions dins dels seus rols de gènere. Els rols del gènere masculí han permès a l'home una gran llibertat d'acció per a l'afirmació de la seua pròpia voluntat. Per això l'alliberament de la dona dels seus rols de gènere no consisteix a ser més masculina sinó mes aviat a anar més enllà de la seua feminitat, així per als homes la qüestió no és ser més femení sinó a anar més enllà de la seua masculinitat. La qüestió és descobrir que el centre de l'unicitat que hi ha en cadascú de nosaltres, va més enllà de tots els rols socials i de la forma que cadascú actua, viu i pensa en el món, tant en el domini sexual com en tots els altres.

Separar el gènere en funció de la sexualitat, des de la totalitat del nostre ésser, fixant característiques específiques segons el gènere al que es pertanyi, serveix per a perpetuar l'actual ordre social. Com a conseqüència d'això, l'energia sexual, que podria ser un extraordinari potencial revolucionari, és canalitzada vers la reproducció de les relacions de dominació i submissió, de dependència i desesperació. La misèria sexual que açò ha produït i la seua explotació comercial està per tot arreu. L'inadequada crida de la gent a "abraçar tant la la masculinitat com la feminitat" cau en la manca d'anàlisi sobre aquests conceptes, ja que ambdós són invencions socials que serveixen als propòsits del poder.

Així que, canviar la naturalesa dels rols de gènere, augmentar el seu nombre o modificar la seua forma, és inútil des d'una perspectiva revolucionària, ja que açò tan sols serveix per a ajustar mecànicament la forma dels conductes que canalitzen la nostra energia sexual. En lloc d'açò, necessitem reapropiar-nos de la nostra energia sexual per a reintegrar-la en la totalitat dels nostres éssers per tal de fer-nos tan extensxs i poderosxs com per a explotar cada conducte i inundar el terreny de l'existència amb el nostre ésser indomable. Açò no és una tasca terapèutica, sinó una revolta insolent - una que emana des de la nostra força i la nostra negativa a retrocedir. Si el nostre desig és destruir tota dominació, llavors és necessari que ens moguem més enllà de tot el que ens reprimeix, mes enllà del feminisme, i mes enllà del gènere, perquè ací és on vam trobar la capacitat de crear la nostra indomable individualitat que ens conduirà contra tota dominació sense vacil·lació. Si desitgem destruir la lògica de la submissió, aquest ha de ser el nostre mínim objectiu.

Willful Disobedience Vol. 2, No. 8.

dijous, 7 d’agost de 2008

Contra la parella

Quan el poder aconsegueix reproduir-se en els nostres gestos més íntims, no hi ha possibilitat d'escapatòria. La nostra vida queda llavors truncada des de l'arrel. No podem destruir el poder sense construir-nos en el mateix procés com a éssers lliures que s'expandeixen els uns amb els altres. Desmuntant el vell principi cristià “la teva llibertat s'acaba on comença la de l'altre”, afirmo que la teva llibertat i la meva llibertat s'expandeixen conjuntament.
Aquí ens topem amb les idees que vertebren les nostres relacions: l'amor, el sexe, la llibertat, la parella, etc. Més que no pas idees, idealitzacions sobre les que el sistema publicitari del poder s'obstina en manipular, promoure i transferir universalment als cervells dels consumidors de la societat de l'espectacle. Costa de creure que tots aquests esforços no tinguin uns propòsits determinats. Tot aquest bombardeig publicitari no és un simple joc innocent. A què es deu aquesta obstinació en exaltar la parella per sobre de les modernes adaptacions com ara les parelles de fet o les parelles homosexuals? Doncs perquè la parella és fonamentalment una institució político-econòmica i policial. Es sustenta en un projecte econòmic per a tota la vida. Des de que s'institucionalitza com a tal, es comença a exercitar la mentalitat policial que caracteritza al company/a, adoptant el paper de censor dels comportaments que puguin fer perillar l'estabilitat econòmica. El desig i el risc es converteixen en fantasmes de si mateixos.

Podríem pensar que sols es tracta de la castració de la nostra sexualitat, de la passió engabiada en un sol llit, de reproducció responsable, i que aquest és l'únic preu que paguen els carcellers. Però la seva castració va molt més enllà. Es tracta del poder convivint en l'intimitat de les relacions, despersonalitzant, uniformant, interioritzant la necessitat compulsiva de consumir amor, institucionalitzant l'esclavitud. El poder vol transformar els éssers desitjants en éssers malaltissos, dependents, possessius. La monopolització de l'afecte, les atencions i les bromes de l'altre/a el/la converteixen en la nostra parella. Li poden donar mil noms a aquest contracte, pot adoptar mil noves variants que li donguin color, però en realitat, la parella està allà on dos es converteixen en un i deixen de ser persones per esclavitzar-se l'un a l'altre. Un pel seu valor de consum—satisfacció? I l'altre aixafat pel seu propi paper. La fidelitat a aquest contracte és un crim contra l'humanitat. La parella és la presó dels desitjos de la solidaritat, i suport mutu, de les aspiracions de canviar aquest món definitivament. És el model de família elegit per segles de patriarcat i compleix la seva funció.
I els fills? Els fills són aquells éssers sacrificats en l'altar dels petits compromisos; la futura extensió de la parella; la perpetuació en el temps del projecte econòmic; obscur desig de “la permanència” en la memòria i la futura esperança de que la vida hagi valgut la pena. Perquè hem de protegir-los cristianament de la tràgica tensió, del conflicte permanent que existeix entre la complexitat dels nostres desitjos i els seus, i la simplicitat de les normes socials imposades? Solucionarem alguna cosa respectant les normes dels vells, sufocant les nostres aspiracions de felicitat, aplaçant-les. Els seus sentits i els seus sentiments són maltractats, coaccionats des de petits, tal i com ho foren els nostres, per adaptar-los rígidament a allò que ha de ser un home o una dona i la parella. Aquí ja no es discuteix res, tan bon punt perceben el que han de percebre i senten el que han de sentir, ja no hi ha més realitat, no hi ha altra possibilitat que aquest horrible món. Després de la parella queda un reguerol de vides frustrades, de pensaments avortats, d'esquerdes que s'embussen per les obligacions dels petits compromisos.
La destrucció del poder implica la destrucció de totes les institucions creades pel mateix, inclosa la parella. És necessari revolucionar la nostra forma de pensar i actuar, però també de sentir. No n'hi ha prou amb reivindicar únicament l'amor lliure, no es tracta únicament de creure o no creure en la fidelitat, com qui creu o no creu en Déu. Atacar l'institució de la parella és un clar acte d'apologia de la vida, d'afirmació del propi individu com a ésser lliure, com a ésser desitjant, a partir d'aquí s'obren infinits camins per recórrer.
Plenilunio núm. 19

dimecres, 9 de juliol de 2008

món acadèmic queer vs. moviment queer

mira més avall >>









































món acadèmic queer
moviment queer

moviment de caire teòric, productor cultural que estudia el sistema de gènere/sexe/sexualitat

moviment de caire pràctic que treballa per la transformació social en l'àmbit antipatriarcal.
està format per teòrics/es, acadèmics/es,escriptors/es... està format per activistes/militants que formen col·lectius, grups d'afinitat...
generalment, porta a terme projectes individuals (Butler, Preciado, ...) generalment, porta a terme projectes col·lectius (queeruption, kafetes, grups d'afinitat,...)
utilitza un discurs/terminologia academic, dens, elitista i autoreferencial utilitza un discurs planer i amè
Món mercantilitzat. Depèn econòmicament d'institucions (universitats, beques i subvencions governamentals,...) i/o corporacions (editorials)

Pràctiques anticapitalistes. Moviment autogestionat, independència econòmica.

Utilitza espais institucionals i/o privats d'accés restringit Utilitza espais autogestionats i públics oberts a tothom (espais okupats, carrer,...)
món mediatitzat a través dels mass media utilitza mitjans d'informació alternatius, independents i autogestionats (contra-informació)
Es centra en l'estudi del sistema de gènere/sexe/sexualitat Forma part d'un entremat indestriable de lluites i moviments socials que cerquen la transformació social radical en tots els àmbits, fent front a totes les opressions.
estètica "acadèmica" (inpersonal, roba comprada) estètica "antisistema" (personal, estigmatitzada socialment, roba reciclada)