divendres, 8 d’agost del 2008

Més enllà del feminisme, més enllà del gènere

La sexualitat és una expressió essencial dels desitjos i les passions individuals, de la flama que pot encendre tant l'amor com la revolta. Així doncs, pot ser una força important dels desitjos de cadascú de nosaltres, que pot alçar-nos més enllà de la massa com a éssers únics i indomables. El gènere per altra banda, és un intermediari construït per l'ordre social per a inhibir l'energia sexual, enclaustrar-la i limitar-la, direccionant-la cap a la reproducció d'aquest ordre de dominació i submissió. D'aquesta manera es converteix en un impediment de l'intent de decidir lliurement com volem viure i relacionar-nos. Tot i així, fins a ara, a l'home se li ha concedit major llibertat per a fer valdre la seua voluntat dins d'aquests rols que no pas a la dona, el que explica de forma bastant raonable perquè hi ha més anarquistes, revolucionaris i gent que actua fora de la legalitat que són homes i no dones. Les dones que han estat fortes, que s'han rebel·lat ho han estat perquè han sobrepassat la seua feminitat.

Lamentablement, el feminisme que va sorgir en els 60, no va prosperar en el desenvolupament d'una anàlisi profunda de la naturalesa de la dominació en la seua totalitat i del paper jugat pel gènere en la seua reproducció. Un moviment que va aparèixer davant la necessitat d'alliberar-nos dels rols de gènere per a ser així individus complets i autosuficients, va ser transformat en una especialització igual que la major part de les lluites parcials de l'època. Garantint d'aquesta manera la impossibilitat de portar a terme una anàlisi global dins d'aquest context.

Aquesta especialització és el feminisme actual. El seu objectiu, no era tant l'alliberament de la dona com a individualitat, dels límits imposats pels rols assignats al seu gènere, com l'alliberament de la "dona" com a categoria social. Al costat de les corrents polítiques principals, aquest projecte va consistir a obtenir drets, reconeixement i protecció per a les dones com a categoria social, reconeguda conforme a la legislació. En teoria, el feminisme radical es va moure més enllà de la legalitat amb l'objectiu d'alliberar a les dones com a categoria social, de la dominació masculina. Però malgrat les diferències en el mètode i la teoria, la practica del feminisme liberal (burgès, principal) i el feminisme radical sovint són coincidents. Açò no és una casualitat.

L'especialització del feminisme radical consisteix en centrar-se per complet en els sofriments de la dona a les mans de l'home. Si aquesta catalogació arribés a ser completada, l'especialització no seria durant més temps necessària i hauria arribat el moment de traslladar-se mes allà de la llista d'ofenses sofertes, cap a un intent real i actual d'analitzar la naturalesa de l'opressió de la dona en aquesta societat, i portar a terme accions reals i molt meditades per a acabar amb aquesta opressió. Així que el manteniment d'aquesta especialització requereix que les feministes ampliïn aquest catàleg fins l'infinit, inclòs fins al punt de donar explicacions per les accions opressives portades a terme per dones en llocs de poder, com a expressions de poder patriarcal, i així d'aquesta manera alliberaria a aquestes dones de les responsabilitats de les seues accions. Qualsevol anàlisi seriosa de les complexes relacions de dominació, com ara les que existeixen actualment, és deixat de banda a favor d'una ideologia en la qual l'home domina i la dona és la víctima d'aquesta dominació.

Però la creació d'una identitat sobre la base de la pròpia opressió, sobre la victimització patida, no proporciona força o independència. En lloc d'açò crea una necessitat de protecció i seguretat que eclipsa el desig de llibertat i independència. En termes teòrics i psicològics, una abstracta i universal "germanor femenina" pot trobar aquesta necessitat, però per tal de subministrar una base per a aquesta germanor, de "feminitat mística", la qual va ser exposada en els anys 60 com una construcció cultural que donava suport a la dominació masculina, és reviscuda en la forma d'espiritualitat de la dona, culte a la deessa i una varietat d'altres ideologies feministes. L'intent d'alliberar a la dona com a categoria social arriba a la seua apoteosis en la recreació dels rols del gènere femení en el nom d'una elusiva solidaritat de gènere. El fet que moltes feministes radicals hagen recorregut a policies, tribunals, i altres programes estatals de protecció de les dones (imitant així al feminisme burgès.) només serveix per a subratllar la falsa naturalesa de la "germanor" que proclamen. Tot i que hi ha hagut intents de moure's més enllà d'aquests límits dins del context del feminisme, aquesta especialització ha estat la seua millor definició al llarg de tres dècades. En la forma en la qual ha estat practicada, ha fallat al presentar un desafiament revolucionari tant contra el gènere com contra la dominació. El projecte anarquista d'alliberament global ens crida a moure'ns més enllà d'aquests límits fins al punt d'atacar al gènere en si mateix, amb l'objectiu de convertir-nos en éssers complets, definibles no com a un conglomerat d'identitats socials, sinó com a individus únics i complets.

És un estereotip i un error afirmar que els homes i les dones han patit iguals opressions dins dels seus rols de gènere. Els rols del gènere masculí han permès a l'home una gran llibertat d'acció per a l'afirmació de la seua pròpia voluntat. Per això l'alliberament de la dona dels seus rols de gènere no consisteix a ser més masculina sinó mes aviat a anar més enllà de la seua feminitat, així per als homes la qüestió no és ser més femení sinó a anar més enllà de la seua masculinitat. La qüestió és descobrir que el centre de l'unicitat que hi ha en cadascú de nosaltres, va més enllà de tots els rols socials i de la forma que cadascú actua, viu i pensa en el món, tant en el domini sexual com en tots els altres.

Separar el gènere en funció de la sexualitat, des de la totalitat del nostre ésser, fixant característiques específiques segons el gènere al que es pertanyi, serveix per a perpetuar l'actual ordre social. Com a conseqüència d'això, l'energia sexual, que podria ser un extraordinari potencial revolucionari, és canalitzada vers la reproducció de les relacions de dominació i submissió, de dependència i desesperació. La misèria sexual que açò ha produït i la seua explotació comercial està per tot arreu. L'inadequada crida de la gent a "abraçar tant la la masculinitat com la feminitat" cau en la manca d'anàlisi sobre aquests conceptes, ja que ambdós són invencions socials que serveixen als propòsits del poder.

Així que, canviar la naturalesa dels rols de gènere, augmentar el seu nombre o modificar la seua forma, és inútil des d'una perspectiva revolucionària, ja que açò tan sols serveix per a ajustar mecànicament la forma dels conductes que canalitzen la nostra energia sexual. En lloc d'açò, necessitem reapropiar-nos de la nostra energia sexual per a reintegrar-la en la totalitat dels nostres éssers per tal de fer-nos tan extensxs i poderosxs com per a explotar cada conducte i inundar el terreny de l'existència amb el nostre ésser indomable. Açò no és una tasca terapèutica, sinó una revolta insolent - una que emana des de la nostra força i la nostra negativa a retrocedir. Si el nostre desig és destruir tota dominació, llavors és necessari que ens moguem més enllà de tot el que ens reprimeix, mes enllà del feminisme, i mes enllà del gènere, perquè ací és on vam trobar la capacitat de crear la nostra indomable individualitat que ens conduirà contra tota dominació sense vacil·lació. Si desitgem destruir la lògica de la submissió, aquest ha de ser el nostre mínim objectiu.

Willful Disobedience Vol. 2, No. 8.